Totalment integrat en el casc antiga de la població de Peníscola i situat en la part més alta, just al costat del castell del Papa Lluna, aquest far no estava inclòs en els projectes del primer Pla d’Enllumenat de les Costes.

Projectat per li enginyer Francisco Pérez Alonso com a llum de costa per a connectar els d’Oropesa i Buda va ser aprovat per RO de 23 d’abril de 1890 i subhastat el 29 de desembre de 1890, adjudicant-se les obres al contractista Juan Fabregat que les va realitzar al preu de 36.759,12 pessetes.

Inaugurat a l’octubre de 1899 estava dotat d’un aparell de 3er ordre de 500 mm de distància focal, compost de dues zones catadiòptriques fixes i una central giratòria de tres lents verticals, una de les quals estava acolorida, mogudes per una màquina de rellotgeria amb motor de pes. Juntament amb la llanterna, havia sigut adquirit a la casa francesa B.B.T.

El llum era de rellotgeria i utilitzava com a combustible la parafina d’Escòcia.

Donava la característica de llum fixa variada per dos centellejos blancs i un roig repetits cada 60”, amb el pla focal situat a 10 m d’altura sobre el terreny i 55 sobre la mar.

El 17 d’agost de 1916 comença a funcionar una instal·lació d’incandescència per vapor de petroli a pressió Chance per a capillos de 55 mm, que reemplaça el llum primitiu, i per a previndre possibles emergències es va posar una de gasolina. L’escassetat de petroli originada per la guerra mundial va motivar que, al febrer de 1917, es reduïra la potència lluminosa, per a això es va canviar el llum per una altra per a capillos de 35 mm.

Fixada per Reial orde de 18 de desembre de 1917, la nova aparença de grups de dos centellejos blancs separats per un aïllat cada 30”, es produeix a la reforma de l’òptica per a produir-la, la qual cosa s’aconsegueix suprimint els panells de llum fixa, augmentant en una les lents de centellejos i agrupant-les convenientment. També se li va posar un basament amb flotador de mercuri i una màquina de rellotgeria de moviment persistent, proveïda de 45 kg. De pes motor fabricats per la Maquinista Valenciana. El 27 de setembre de 1920 es va inaugurar.

Nou anys després, el dia 15 e juny, entraria en servei l’electrificació, per a això va ser proveït d’un llum de filament de 3.000 bugies i un grup electrogen Japi de 3 H.P., aconseguint-se amb això un abast lluminós de 15 milles per a la llum fixa i 35 per als centellejos.

L’última reforma de va inaugurar el 25 de març de 1970 i va consistir en la substitució de la llanterna per una altra cilíndrica de muntants helicoidals i 2,25 metres de diàmetre, adquirida a la casa Racional i la dotació d’un nou basament de rodaments en bany d’oli proveït d’òptica diòptrica Pintch Bamag de 300 mm de distància focal, dos motors elèctrics per a la rotació, llum de 1.500 w, canviador automàtic i un grup electrogen Freeport dièsel, instal·lació amb la qual passaria a donar la característica actual de grups d’1 i 2 centellejos blancs cada 15” i 22 milles d’abast nominal.

El bell edifici conserva, en la torrassa i la llanterna, l’aspecte que tenia originalment. Compost de dues plantes rectangulars, té unes dimensions de 15 x 12 metres i 5,70 metres fins a la cornisa. Està assentat sobre una base en talús que salva el pendent del carrer i allotja el soterrani. La planta superior distribueix una dels habitatges i la inferior l’altra, el despatx, i la sala de màquines i aparells. En el centre hi ha un buit rectangular de coberta translúcida per on puja l’escala que les comunica, independent de l’altra torre. Aquesta, de manera prismàtica octogonal, s’alça a la cantonada S’i té 6,5 metres d’altura fins a la cornisa. Interiorment és cilíndrica, amb escala de caragol d’ull, i es comunica directament amb totes dues plantes. Una torrassa de la mateixa forma coronat per un segon balconcillo i la llanterna, la rematen.

Fet de maçoneria, té adorns de cadirat a les cantonades, cornises, brancals, llindes i un cordó que li envolta i 21 finestres rectangulars amb reixa i balcó de ferro forjat. La porta principal s’obri en la façana de la mar i és d’arc. La teulada en vessant.

La façana posterior dóna directament a un carrer del poble, en alineació amb les cases existents i amb el castell. La resta està envoltada de dues àmplies terrasses que es van pavimentar de formigó, per a augmentar la superfície de recollida d’aigua per a l’aljub. Aquest es va construir en 1932 per a això el Ministeri de Guerra va cedir al de Foment un antic polvorí.

Per la seua situació és una casa més del poble, amb l’avantatjós afegit de l’entorn urbà del cas antic que li envolta, constituint un bon destí i un agradable lloc per a viure.